LA FUSIÓ FREDA
Tenim la clau per emmagatzemar el Sol en una ampolla
Martin Fleischmann i Stanley Pons
La Terra és un planeta devorador d'Energia. Des de la
revolució industrial les necessitats energètiques són cada cop més
grans. Fins ara les fonts més utilitzades han estat el carbó, el petroli i els
hidrocarburs. I més recentment la fissió nuclear. El problema és que cada
cop la societat veu més necessari l'ús de energies que no contaminin com
l'heòlica o la solar. Però per què ens hem de conformar amb usar una part
de l'energia solar si podem tancar-la dins d'una probeta?
El Sol, sense cap dubte, és la planta de producció
d'energia que millor funciona i no contamina. Per això des de fa molts anys que s'intenta
descobrir el procés que segueix el nostre astre. El Sol quan supera temperatures de 80
milions de graus comença a fusionar l'hidrògen formant heli. Per això els
primers intents sempre han partit de la base que per obtenir la fusió nuclear s'han
d'assolir grans temperatures. Així, per exemple, la Universitat de Princeton usa enormes
monstres electromagnètics, els tokamaks, per mantenir una sopa de nuclis (el plasma) a
temperatures superiors als 100 milions de graus centígrads durant una fracció de
segon. Els nuclis acaben fusionant-se, però resulta que per provocar la reacció es
consumeix el doble de l'energia produïda.
ELS PRIMERS PASSOS
Martin Fleischmann de la Universitat de Southampton i Stanley
Pons de la Universitat de Utah van començar la seva col·laboració l'any 1983,
treballant a l'ombra de les grans empreses i universitats del sector que volen patentar
el gran negoci del segle XXI. Al cap de 6 anys van presentar davant de la premsa els
primers resultats positius, tot i que la quantitat d'energia obtinguda no era gaire important,
el fet és que havien conseguit la fusió mitjançant l'electròlisi.
Els peixos grossos del sector no s'ho van creure, després
de 35 anys d'investigacions i més de 20.000 milions de \\$ invertits, no podien acceptar
que dos professors universitaris amb una inversió de 13 milions de pessetes els haguessin
passat al davant.
Els dos investigadors van agafar un probeta i la van omplir amb aigua
pesada, aigua corrent on els àtoms d'hidrògen han estat substituits per deuteri (un
isòtop de l'H que al nucli enlloc de tenir només un protó també
hi té un neutró). L'altra característica del Deuteri és que si es
fusionen dos nuclis donen lloc a un àtom de triti (l'isòtop del H amb dos neutrons)
i un protó aillat.
Acte seguit s'introdueixen a la probeta els electròdes;
l'ànode, és de platí, i el càtode,
una barra molt fina de paladi, un metall semblant al platí i d'excel·lents propietats
catalítiques. Quan s'estableix una corrent elèctrica, els ions positius del deuteri
es concentren entre l'estructura atòmica del paladi, fins que s'acosten tan que
la pressiós exercida sobre ells equival a 1027 atmosferes. Transcorreguts alguns centenars
d'hores, aquesta proximitat forçada acava por guanyar la tendència natural dels nuclis a
repel·lirse a causa de la seva mateixa càrrega quan es supera un cert llindar crític
comença la reacció la fusió nuclear. S'estima que per cada wat invertit es
poden obtenir 4,5 wats extres.
ELS ALTRES INTENTS
Les reaccions de la comunitat científica no es van fer
esperar, però hi va haver comentaris per a tots els gustos. Alguns van mostrar el seu
esceptisime, com el director de l'Institut d'Investigacions Bàsiques del CIEMAT, Agustí
Grau, que considera que si l'experiment hagués estat un èxit absolut, la radiació
emesa per la fusió hauria matat els dos investigadors. En canvi, Edward Teller, pare de la
bomda d'hidrògen, va mostrar-se molt més optimista declarant que sense cap dubte era un
avenç molt important. Entre aquestes dues sensacions n'hi va haver de tota mena, que si
alguna cosa tenien en comú era la cautela.
El fet és que amb major o menor mesura molts es van creure
els
estudis de Fleischmann i Pons, i la prova és que a partir d'aquell moment a tot el
món es va començar a reproduïr l'experiment amb diversos resultats i variacions.
Un dels que més va agradar va ser el realitzat per
Steven Earl Jones, és anterior (1986) tot i que no el va donar a conèixer fins que
veure l'experiment de Utah, de fet a partir d'aquell moment els tres científics es posen a
treballar junts, amb alguna reticència inicial.
Un dels darrers experiments que ha gaudit d'algun ressó
ha estat el que ha realitzat Francesco Sacarmuzzi que consisteix en submergir una barrtea de titani
en deuteri gasós a alta pressió. El deuteri es concentra a l'estructura
cristal·lina del titani fins que es produeix la fusió.
És important recordar que el que hi ha en joc, a part del
prestigi, és una patent milionària i un premi Nobel de física, per això
tot i que la cursa no s'atura són molts els que davant de l'anunci d'èxit dels
altres reccionen intentant desprestigiar la validesa dels nous experiments.
L'important és que cada cop es veu més proper el dia
en que països del tercer món només necessitaran una barreta de platí i
uns quants cubells d'aigua per generar prou energia per tot el país, encara que aquesta
afirmació soni a alquimia.
Estem sols?
25 anys de mems
|
