Quan
Richard Dawkins va publicar l'any 1976 "El Gen egoista", poc s'imaginava que un quart de segle
després el que més es recordaria del seu llibre seria el
darrer capítol, on, gairebé sense voler, introduía el terme
"mem".
En el moment de la publicació l'obra
va ser força polèmica per culpa d'algunes afirmacions
politicament incorrectes fetes per l'etòleg anglés. El
llibre intenta demostrar que tots els éssers vius, inclosos els
humans, som màquines de replicació de gens i, per tant,
els seus esclaus. Això va incomodar molts biòlegs que
sostenien que les accions d'un individu procuren afavorir la
supervivència de la seva espècie i no pas la dels
seus gens.
L'Oxford English Dictionary defineix el mem
com "l'element d'una cultura que pot considerar-se
trasmés per mitjans no genètics, especialment per
imitació". És a dir, un mem és tot allò
que trasmetem parlant, escribint o dissenyant webs. Poden ser idees,
rumors, melodies, tics, costums, etc... La cançó de
l'estiu és un mem, com també ho són les llegendes,
els balls populars, les receptes culinàries o la religió.
Fins aquí l'únic d'innovador
d'aquesta teoria podria ser haver donat un mateix nom a tot allò
que es pot copiar o imitar. Però la teoria dels mems pretén
demostrar que en realitat els mems també estan sotmesos al pes de
l'evolució. Els mems també canvien i s'extingeixen si no
són capaços d'adaptar-se. Molts de vosaltres podeu xiular
sense cap dificultat les primeres notes de la 5a simfonia de Beethoven,
però podeu tenir dificultats per recordar la cançó de moda de l'estiu passat. Això es deu a que el primer és un mem
que té més capacitat de supervivència que el segon.
Aquest és el punt més
difícil de la memètica, assumir que els mems tenen com a
objectiu la seva supervivència, i els nostres cervells només són els seus allotjaments. Literlment, i citant N. K. Humphrey,
"S'ha de considerar els mems com estructures vivents, no
metafòricament, sino tècnicament. Quan algú planta
un mem fértil a la meva ment, parasita el meu cervell convertint-lo
en un vehicle de propagació del mem, de la mateixa manera que un
virus ho fa amb una cèl·lula hoste."
L'altre punt d'afinitat entre mems i gens
es troba en les tres característiques que distingeixen un bon
gen/mem d'un de dolent: Longevitat (el gen/mem ha durar prou com per
poder fer còpies de si
mateix); Fecunditat (com més còpies faci millor); Fidelitat
(com menys errors es produeixin en les còpies més
possibilitats tindrà aquell gen/mem de sobreviure).
És a dir que per a un mem el segle
XXI és millor que el XV. Per començar dura més un
llibre gravat en un cd-rom que en un pergamí; es poden fer moltes
més còpies amb una grabadora de cd-rom que amb 1000 monestirs
plens d'escribans; i les còpies són molt més exactes.
Per a molts dels qui s'han sentit atrets
per aquesta teoria, les afinitats entre mem i gen s'acaben aquí.
Precissament els darrers treballs realitzats en l'emergent
memètica han sorgit de cervells molt allunyats de la biologia.
El filòsof
Daniel
C. Dennett i la psicòloga
Susan Blackmore en
són bons exemples.
Potser el més important de la
teoria dels mems és l'intent d'aplicar la selecció natural
a la cultura.
Darwin va publicar "L'origen de les
espècies" l'any 1859, però fins a principis de segle
no es va relacionar la selecció natural amb la genètica,
fins al 1953 no es va descobrir l'estructura de l'ADN i tot just ara
comencem a estudiar el genoma humà. Encara avui dia
a moltes escoles del mó s'ignora el treball de Darwin.
La memètica només compta amb
25 anys. Molts creiem que és molt poc temps per afirmar que no mereix
una oportunitat, i de moment l'idea dels mems està demostrant-se com
un bon mem.
Potser l'únic consol que ens queda
és el que apunta el mateix Dawkins: "Som construïts com a
màquines de gens i educats com a màquines de mems,
però tenim el poder de rebel·lar-nos contra els nostres creadors.
Nosaltres, i només nosaltres a la Terra, podem rebel·lar-nos
contra la tirania del replicadors egoistes".
Galileu a judici
Quan