LA MORT DEL SOL
Clàssic és aquell qui creu que l'il·lumina el mateix
Sol que va il·luminar Aristòtil
El Sol, com qualsevol altre estrella, es troba en constant
procés d'evolució, encara que a nosaltres ens sembli inmutable. Aquesta
sensació ens la dóna la diferència evident entre la nostra vida i
longitud del seu cicle, que dura milers de milions d'anys.
El que cap científic posa en dubte és que
al Sol, també li arribarà la seva hora, i, si encara no ens hem destruït
nosaltres mateixos, també destruirà tota la vida de la Terra.
En aquests moments el Sol es troba en la seva fase
més estable i seguirà així milions d'anys. En aquesta fase les altes
temperatures que hi ha al seu nucli permeten que l'Hidrògen, l'element més
abundant a tot l'univers, es fusioni donant lloc a Heli. Aquest procés genera
una quantitat d'energia monstruosa, però les reserves d'Hidrògen són
enormes i la fase pot semblar-nos eterna. Dic que ens ho pot semblar per que sense dubte no
ho és, un dia o altre al Sol se li acaba el combustible.
EL PRINCIPI DE LA FÍ
"El primer atac de cor", segons paraules de
Paul
Davies, que pateix el Sol, arriba quan s'acaba definitivament l'Hidrògen, en
aquests moments hi ha un nucli molt calent i condesat, i una capa exterior "freda" i en
expansió. Aquesta capa és la que fa que el Sol tingui unes dimensions
molts superiors a les que havia tingut normalment i li dóna un color rojenc, 
d'aquí surt el nom de Gegant Vermella.
El nucli es va comprimint i va augmentant la seva
pressió, fins que se superin els 80 milions de graus, a aquestes temperatures
ja és possible la fusió del Heli per formar elements més pesats,
sobre tot Carboni. Quan comença aquesta fase es produeix un esclat de llum molt
espectacular, i després la situació torna a estabilitzar-se. La fase de
combustió de l'Heli pot ser força estable i allargar la vida de l'estrella,
però amb unes temperatures molt superiors. En aquest periode a Plutó hi
farà la mateixa calor que tenim ara a la Terra.
El Sol tindrà un color blavós gràcies
a les altes temperatures de la seva capa més externa, i unes dimensions monstruoses;
en aquesta fase serà una Gegant Blava.
Aquesta fase pot mantenir-se durant molt temps, però
tard o d'hora comença una etapa en que augmenta la temperatura provocant
que s'apugi la
pressió, i això provoca que el nucli encara s'escalfi
més. Quan
s'arriba als 100 milions de graus comença la fusió d'Oxigen. Aquest cercle
viciós anuncia la mort inminent de l'estrella.
L'AGONIA FINAL
La fase següent no dura anys sino
segons, tot es
produeix molt ràpid. A 3000 milions de graus comença la
producció de
Ferro i a 8000 milions el Ferro es desintegra en Hidrògen provocant que el centre
de l'estrella es desplomi sobre si mateixa.
Encara avui dia no s'entenen perfectament aquests processos,
però es calcula que el nucli del Sol serà
tan dens que un sol didal pesarà 1.000.000 de tones.
Durant el periode següent el Sol exuplsa la seva capa
més externa originant una nebulosa que brillarà tant com tota la
galàxia. Això és el que coneixem per Supernova.
La primera que es va poder veure des de la Terra va ser
observada per astrònoms xinesos l'any 1054 i era tant brillant que podia
veure's durant el dia. La van anomenar "l'estrella convidada".
Fins al 1572 no es
té notícia de cap altre Supernova, fins que el gran
Tycho Brahe tornant a 
casa en va obsevar una i la batejar com a "Nova Stella". La fotografia ens mostra les restes de l'estrella que va veure Brahe.
Mentre les capes externes provoquen aquest fantàstic
espectacle, al nucli la dernsitat ha augmentat tant que només està format
per neutorns. L'estrella de neutrons no medeix més que uns quants Km de
diàmetre però té una massa monstruosa i un camp magnétic enorme.
Aquesta estrella, que gira a una gran velocitat produïnt
un pols magnétic a cada gir, rep el nom de Púlsar, i seguirà en aquest
estat milions d'anys fins que anirà enlentint-se i acabarà per quedar com
un cos inert.
No totes les estrelles tenen aquest final. Les que no
tenen prou massa per produïr l'esclat lluminós d'Heli es van refredant fins convertir-se
en estrelles Nanes Negres. Les de masses molt superiors a la
del Sol tenen una fí encara més espectacular, però d'això ja
en parlarem al proper número.
Galileu a judici
Tycho Brahe
|
